vostès tenen un problema, i es diu -1%

Sí, un dels greus problemes de la cultura és que el pastís a repartir no és que sigui petit, respecte a tot el pressupost global de la Generalitat o del ministeri, sinó ínfim. En clau catalana ara ja no arribem ni a l’1%. I si a això hi afegim que la distància política amb el govern de l’Estat provoca càstigs en forma de majors retallades amb l’objectiu de fortificar estructures de Madrid, el tema encara es fa més feixuc. Preguntin al director del Macba pels incompliments del ministeri, per exemple. Però que siguem menys de l’1% també és per manca de sensibilitat social i política. Sempre es percep el sector com a despesa i no com a inversió, potser per no haver activat una bona política d’indicadors de retorn de la cultura –si bé hi ha cultura que s’haurà d’incentivar a fons perdut, com succeeix en la investigació–. També per culpa que el col·lectiu està massa disgregat i sense fer força comuna, per tirar endavant estratègies de visualització i seguiment de la tasca de l’administració. D’aquesta manera és impossible tenir força en la negociació. I potser un dels drames de l’administració catalana –de la qual sabem l’estat actual per les encícliques del conseller Mas-Colell– és prometre ajudes que després no es compleixen. Millor dir que no hi ha ajudes, que aprovar-les i no pagar-les o fer-ho tardíssim. Això és insostenible i una molt mala praxi. Algunes d’aquestes conclusions es van poder extreure de les jornades organitzades recentment pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya al Palau Robert de Barcelona. Un acte que va posar novament de manifest realitats clares, com ara que més de la meitat dels artistes sobreviuen amb uns ingressos rídiculs. Malgrat que m’agradaria puntualitzar que la falta d’una regulació laboral clara i afavoridora del col·lectiu, provoca que el diner flueixi i no es comptabilitzi. Amb tot, les dades són les que són en un moment on no flueix gaire res. I aquestes sorgeixen de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, una entitat de referència que ara té molts problemes. Una llàstima que hagi arribat a aquesta situació quan té una massa de quasi 400 creadors que li dóna suport. També és veritat que van sorgir llums, com ara que el mecenatge privat esdevé un gran motor.

Així mateix, l’altra qüestió cabdal és com i qui es reparteix el pastís d’aquest l’-1% cultural. I aquí les coses tenen intrahistòria i la culpa és dels propis catalans. Malgrat tot, el gros dels diners culturals són a Madrid, això queda clar. I ho comentàvem recentment amb un amic del sector en unes jornades sobre crítica d’art que ens van fer coincidir a Montserrat. Unes jornades, encapçalades pel director del museu, el pare Laplana. La crítica, una altra rara avis que també podria estar a prop de l’extinció si no fos perquè la tecnologia pot ajudar –si no infoxica–, a fer de contrapès. També es va comentar el paper de TV3 i, tot i la major visualització de la cultura, la dificultat que tenen els professionals d’aquest mitjà per fer-se sentir dins la casa.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart agost – setembre 2014.

Més informació www.bonart.cat.