ricard planas camps

viure o morir per l’art

Atacar el periodisme, la crítica, la llibertat d’expressió és atacar la línia de flotació de les nostres societats contemporànies

 

Viure o morir, en llibertat, per la llibertat d’expressió i per l’art, aquesta és la qüestió. De fet, el primer dia d’existència és el primer dia que comencem a morir. Tret d’aquest petit detall, morir mai no és balder, i encara menys quan interessos ocults, que no sabrem mai què amaguen, van apagar la flama de tota una redacció, la del setmanari francès de sàtira social Charlie Hebdo. Va ser un dia tràgic, que va posar de dol la comunitat internacional. Un atac a una revista que no es va mossegar mai la llengua per res, ni per la religió. I és que, en el fons, la llibertat laïcista en tots els estats del món ha estat més una utopia que una realitat.  I el dèficit democràtic de l’Homo sapiens sapiens –potser ens caldria tenir més d’Homo ludens– és menor que en el seu passat brutal, però és realment preocupant encara en el present, com per exemple els dogmatismes de tota mena que pul·lulen arreu, començant per moviments com ara Alba Daurada, a Grècia; l’NPD, a Alemanya, o el Front National de Le Pen, a França. Com diu Eudald Carbonell, com a espècie desapareixerem gràcies a la tècnica (apel·lant a l’esperit de Matrix). Jo hi afegiria que, si només aprofitéssim un 10% del cervell –els que van perpetrar l’atemptat potser feien servir menys d’aquest percentatge–, potser no caldria ni desaparèixer i el món seria un lloc millor, malgrat la “bassa d’oli” que sovint són les nostres societats en contraposició al sofriment de moltes zones del planeta. Un dol, l’europeu, però, que els ciutadans que viuen cada dia en un front de guerra estan (mal)acostumats a haver de suportar. En aquest cas va ser París, abans havien estat Londres, Madrid i Nova York, l’objectiu de l’integrisme. Un integrisme format gràcies a un còctel Molotov de molts paràmetres, no m’agradaria ser reduccionista. Les grans desigualtats del món en acumulació de la riquesa també justifiquen quelcom. Potser el més tràgic, a banda de la mort d’aquests dibuixants, un dels quals premiats en el certamen internacional català El Gat Perich, és veure manllevar la vida per defensar qui sap què, en nom de qui sap qui. Trist, molt trist. I atacar el periodisme, la crítica, la llibertat d’expressió és atacar la línia de flotació de les nostres societats contemporànies. Potser haurem de començar a viure en l’oblic. Una magnífica reflexió de Claude Parent sobre la nova arquitectura d’una nova civilització. Una edició de Gustau Gili que és una meravella, com també l’edició de la mateixa editorial sobre Constant Nieuwenhuys, sobre la Nova Babilònia que s’ha d’anar pensant. Una societat sense un sentit utilitarista, que automatitza tot el possible, tot alliberant l’individu vers la creació pura. Un marxisme del segle XXI cap al qual d’alguna manera estem caminant, si no col·lapsem abans el planeta.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart febrer – març – abril 2015.

A la imatge, portada del número de Charlie Hebdo publicat després dels atemptats.

Més informació www.bonart.cat

Veure tots els articles


iglesiesassociats