Por, ràbia, esperança, coratge, pau i felicitat: 1 d’octubre

“Sigues el canvi que vols veure en el món” i “la felicitat resideix quan el que penses, dius i fas es troben en harmonia”. Aquestes dues màximes de Mahatma Gandhi van ser un bàlsam durant un dia, l’1 d’octubre, que recordaré amb emocions contradictòries tota la meva vida. Em vaig llevar dins el sac de dormir mirant el sostre del pavelló d’esport de Palau-Sacosta a Girona, al costat, un amic de l’ànima i un centenar de persones que defensàvem una espai, amb ganes d’activar un dia de votació, de rauxa, d’alegria, d’insomni i d’un capvespre quasi wagnerià. Dormíem, qui podia,  pensant que el nostre somni servia per custodiar un espai de votació; era el mínim que es podia fer per ajudar a preservar la democràcia de les urnes, de la gent, de l’enginy, de la llibertat, de l’esperit que es rebel.la contra un govern espanyol que imposa la força i la dictadura de les no idees. Es perfilava un tuf franquista l’horitzó, d’ànimes feixistes i estètiques d’un altre temps. Potser els que van haver d’aguantar els cops de porra de la repressió franquista i abans l’exili republicà no les tenien totes però eren més resilents que tots nosaltres junts. Sabien que les diferents formes de la barbàrie estatal eren a vigents, eren la no política dels diferents governs de Madrid, d’un color o un altre, que sempre han jugat amb Catalunya, com també alguns polítics i empresaris catalans. Una política que només tindrà integritat el dia que tingui una caducitat definiva. La política com a carrera és una farsa.
És trist notar, percebre el neguit de la por -em venien a la ment flaixos de Walter Benjamin, Stefan Sweig, Carles Fontserè, Luther King, Nelson Mandela…– i el que arriba a encoratjar la resistència pacífica. La matinada començava bé, les urnes, la mobilització ciutadana, els mossos que venien a prendre acte i marxaven -o que van tancar alguns col·legis amb tranquil·litat. L’escalf de la família que eixoplugen l’ànima. I l’alegria immensa com tot anava arribant, ara hem sabut gràcies a la complicitat de la Catalunya Nord i a Elnsa. Però tot es va enrarir de bon matí a Sant Julià de Ramis. La brutalitat de cossos policials embogits i de la política repressiva encara més covarda i idiotitzada que donava ordres des de l’amagatall del lloc segur, llunyà -o proper- però net de ferides, sang i aflicció. Les xarxes socials bullien. Arribaven imatges esfereïdores, surrealistes en un país que es diu democràtic dins d’Europa en el segle XXI. Els d’Open Arms ho veuen cada dia en la mediterrània. També arribava la imatge simbòlica, a l’estil dels agents de la CIA, que ens proporcionava el president Carles Puigdemont exercint la democràcia del vot a Cornellà de Terri, envoltat de tractors, de terra, de pla de l’estany. Ben d’hora, com en Guardiola proclamava tot anava precipitant-se. L’Eduard Punset mentrestant somreia a les xarxes quan votava tot proclamant que la democràcia no té aturador. I mentre escoltàvem els Manel, l’estaca d’en Lluís llac i música sideral tot es movia amb neguit però amb fermesa ciutadana. Sala-Martín, JM. Mainat… i tants altres esperonant i mentrestant la gent votant, votant, votant. Flequers alimentant a la gent, mares regalant abraçades, somriures i positivisme. Taxistes portant ferits, més de 900. Mossos d’esquadra plorant i mantenint la posició, bombers defensant a la gent de manera impressionant, colpidora. Formigueig impressionant de societat mobilitzada. I tot endavant, i endavant i més endavant. I en cada cop de porra, una llàgrima i un cor social més fort, i una complicitat granítica amb la nostra societat, la del quilòmetre zero. I els avis que sovint tan poc adorem demostrant una dignitat commovedora i una fortalesa mental sense precedents. Un amic plorant em deia que havia hagut de portar els seus pares molts grans a tres col·legis electorals. Un nus a la gola et queda. I tots els ciutadans que sembla que no tinguem veu, alçant la dignitat a cor que vols. Una lluita pels drets que hem de guanyar cada dia, una humanitat que cada dia hem de cultivar per ser més humans. Les empreses futbolístiques del FC Barcelona i l’Espanyol decebent per la manca de compromís. Només les llàgrimes de Piqué i alguns altres esportives de renom com Kilian Jornet, Puyol, Núria Picas, Marc Gasol pronunciant-se amb crits de consternació pel succeït. I la societat exercint el vot, la manera més subversiva de reivindicar.

Mentrestant, barricades, cotxes fent pinya i sobretot una marabunda humana dibuixant un escut que envoltava el pavelló de Palau-sacosta, com en una performance. Tot vibrada d’energia a la gerunda ancestral. Gent de la secreta des dels cotxes vigilant la nostra concentració plena de famílies senceres, joves, grans; entusiasme i gaudi de viure exultant, fent palesa una pura expressió humana de la llibertat. I sempre amb franca normalitat, però amb els ulls oberts a tothora. I les dones -la revolta de les dones contra el masclisme opressor– enfocant el futur com sempre, amb convicció absoluta i determinació. També ens van enviar els drons a observar mil persones que saludant el núvols preparàvem una barrera humana, unida, monumental per dignitat. No van venir, vam ser un petit bastió en una Girona maltractada, com en els setges napoleònics, i on les mosques fetes citizens van/vam salvar un dia agredolç, però molt més dolç que agre. Potser, al final de la jornada, si haguessin vingut aquestes forces opressores de l’status quo, els hauríem saludat, els hauríem fet el passadís, no haurien trobat cap urna i haurien hagut de marxar amb les mans buides -o plenes de porres i delictes-, com ho hauran de fer aviat, de casa nostra que no és la seva i, si creuen que ho ha sigut, després de l’1 d’octubre no ho tornarà a ser mai més.
Però la lluita continua i ens queda camí, esperançador però dur. Segarem cadenes amb la força del cor i amb la persistència d’un poble pacífic a qui no podran esquinçar el seu somni, que es cristal·litza amb cada sentiment positiu i amb cada segon que transcórrer fins un esdevenidor possible; no defallirem. Visca la terra i visca Catalunya lliure! Una terra que no pertany a ningú però que la poblem i l’estimem com ningú, els catalans que venim d’arreu. No sé que dirien Georges Orwell, Macià, Companys, la Passionaria -la dolores-, la Rosa Sensat, la meva àvia… però segur que ens mirarien amb sana enveja per veure com construïm el present nosaltres solets, persistents i implacables, per tenir un món millor.

fotografia: Vicens Giménez

Autor de l’escrit: Ricard Planas.