“sursum corda” cultural

La gestió del temps ha estat vital per desenvolupar-nos com a espècie. Com més temps hem disposat per a l’onanisme intel·lectual, més capacitat per pensar i repensar el present i el futur, que traduït vol dir: evolució. I la tècnica i els desenvolupaments que n’han sorgit esdevenen, metafòricament parlant, la perllongació de la mà i del nostre cervell d’homo sapiens sapiens. No negaré que, sovint, la tècnica també ens ha fet esclaus i ens ha produït més maldecaps que res més. Posem per cas la bomba atòmica i l’energia nuclear? Petiteses a banda, la revolució que les xarxes socials han generat en la immediata quotidianitat, en els nostres ecosistemes de pensament i de treball, ens aboquen a un necessari i depuratiu replantejament global.

Novament s’engega el cicle de destrucció i construcció o desconstrucció, tot destruint els antics dogmes i paradigmes. El canvi incessant ens ha esquitxat a l’inici de segle de manera decisiva. El paper del paper en els mitjans de comunicació i en la comunicació humana s’ha trastocat. La immediatesa dels nous media ens fa avançar per camins ignots. Un diari digital per a una revista mensual és com obrir la caixa de Pandora amb un cavall de Troia, per una banda, i, per l’altra, la llum per sortir de la cova platònica. Sóc més de llum i “qualsevol futur sempre serà millor”, com reitera, entrevista sí i entrevista també, el divulgador científic Eduard Punset.

Que avui dia una revista catalana amb dotze anys d’existència i amb unes potencialitats determinades pugui posar en marxa un projecte d’aquestes característiques, per situar-se en el món i davant de competidors enormes, només pot ser fruit de l’esforç, la lluita, el treball col·lectiu i d’un nombrós grup de persones que ens ajuden. Però també ho és gràcies, principalment, al fet que les noves tecnologies, més que obrir una escletxa digital, han ajudat a socialitzar el coneixement amb uns recursos determinats, per no dir limitats, respecte a grans lobbies periodisticoculturals. Fan que l’espectre calidoscòpic de la història s’amplifiqui fins a l’infinit.

Sí, aquest nou renaixement que ens albira –i potser també alhora l’aniquil·lació de la nostra espècie per excés d’àtoms– no es pot entendre sense el progrés de la tècnica (que en grec –texvikóç, de téxvn– vol dir art) com a leitmotiv. I l’art com a part de la Cultura, en majúscules, és el que ens fa existir; ens fa estrènyer els llaços entre les persones i les comunitats. És el que vertebra els símbols a partir dels quals teixir societats. La transferència d’aquest fràgil i poderós coneixement es fa a través de l’ensenyament. El connector –el hub-– perquè les intel·ligències múltiples puguin brollar és l’ensenyament. Cap societat que es pugui autoanomenar civilitzada no té com a pedra filosofal l’ensenyament o l’autoensenyament. I sense aquest i l’aprenentatge que en sorgeix, no tindríem cultura –artística, científica…–. I sense això no som gaire més que un vegetal desenvolupat amb el mateix ADN que una mosca. I aquesta educació derivada d’un ensenyament i d’un aprenentatge que té en la família –totes les expressions actuals de família– i en els mass media dos eixos vertebradors. Per tant, cultura i mitjans de comunicació, ensenyament i coneixement són sinònims d’èxit. Èxit que vol dir societats més justes, més sostenibles, més responsables, més humanes, més i millor informades, i que defugin la infoxicació contemporània. Esperem que aquest diari on-line esdevingui un nou instrument, un granet de sorra per construir aquesta nova realitat: biosocietat del coneixement, de textura humana, de cadència humil.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart febrer 2012.

Més informació www.bonart.cat.