Puig, Aleu, Lacuesta… i Fontserè

La insensatesa de la pujada de l’IVA en el sector cultural, quan feia poc ens venien la nova llei de mecenatge com la gran panacea per resoldre alguns problemes, no serveix per afluixar la intensitat de la meva alegria. Alegria sincera, entusiasta, positiva per veure com els Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el meu únic marc de referència en un àmbit politicoinstitucional, guardonen tres grans amics i alhora –deixin que sigui maximalista però no per això imprecís– grandíssims creadors: el crític i teòric de l’art Arnau Puig, col·laborador i assessor des dels inicis del projecte de Bonart; el cineasta Isaki Lacuesta, company de feina periodística, de complicitats culturals i de trobaments –quan enllestia el seu primer film sobre Cravan i humilment el vaig ajudar– i retrobaments constants –va ser un dels darrers a rebre un dels premis Bonart que concedim cada dos anys–, i l’artista visual Fran Aleu, a qui conec des de fa relativament més poc temps però amb qui la rauxa de la creativitat i de la insensatesa tocant de peus al cel ens ha unit de manera especial, gràcies també a la musicòloga Mònica Pagès, a més d’una exposició que preparem a l’espai Eat Art Lluís Vilà de Banyoles per final d’any.

I és que la cultura catalana, i les cultures en general, necessiten referents per vertebrar-se i significar-se dins un context global i local. La memòria i l’activació d’aquesta són elements clau per fer-nos entendre la rellevància del nostre entorn, per representar-lo i per estimar-lo. Sense la cultura, de fet, no existim. I la cultura són persones que individualment i col·lectivament articulen universos. Els tres personatges citats en són un clar exemple, són la massa gris de les ciutats creatives que creen ecosistemes intel·ligents per desenvolupar-nos com a home nou, com els nous homes exnovo de què parla el protohistoriador Eudald Carbonell. A Carles Fontserè el podríem inscriure dins d’aquest grup, i el motiu d’aquesta trobada és aconseguir no perdre l’esperit que ell va emprendre. Enguany commemorem els cinc anys de la mort d’aquest polifacètic creatiu, i ho fem amb diverses activitats però, per damunt de tot, posant en relleu el seu vessant de fotoperiodista de primer ordre, a la mateixa altura que grans noms, com ara els de Català Roca, Agustí Centelles o Cartier Bresson. La generació del blanc i negre intens del qual sorgeixen espurnes de vida, pura vida més enllà de les tragèdies.

El monogràfic que presentem a Bonart així ho testimonia; ens amplifica aquesta dimensió d’espectador d’una realitat que es transmuta constantment i, sempre, sota la distància d’ull atent al seu entorn, a l’ànima que desprenen els instants que ens fan petits dins la cosmogonia del negre immens de la nit estelada. Som engrunes dins aquest quadre goyesc dels contrastos. Carles Fontserè ho sabia, ho intuïa i ho captava, amb els cartells, el dibuix, l’escriptura… però sobretot en el vessant de fotoperiodista que la memòria fugissera vol oblidar i que, potser, una amistat arrelada que vam teixir i que m’ha impulsat, amb la complicitat de la seva vídua, Terry Broch, i del filantrop banyolí Lluís Coromina –i també de molta altra gent– a tirar endavant un homenatge coral.

I, com deia l’escultor i amic de Fontserè Josep Decreft –escultor català exiliat i que va confegir l’Alícia al país de les meravelles del Central Park de Nova York–, “l’ensenyament és quelcom més que transferència, cal fer-lo viure des de la imaginació”. I la imaginació és l’esperit de Fontserè i de tots els catalans universals dels quals acabo de parlar, que ens ensenyen, tot evidenciant-los, els fragments de poesia que quotidianament s’amaguen rerum natura.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart agost – setembre 2012.

Més informació www.bonart.cat.