patrimoni i “mèdia”… eureka!

La història diu que el grec Arquímedes va pronunciar el mot eureka després de descobrir allò que nosaltres anomenem densitat. Densitat d’informació cultural/patrimonial és el que hem vist als mitjans de comunicació aquest mes de juny. I tot, arran d’una notícia que sorgí en un dels rotatius de major difusió i credibilitat de la península. La portada del diari en qüestió –que va sorprendre tothom: patrimoni cultural a la portada, en aquests moments de crispació econòmica?– servia com a caixa de Pandora per fer revolucionar l’esfera comunicativa d’arreu. L’enrenou dels mitjans fou impressionant, i és que sortia a la llum, amb un enfocament un pèl tendenciós, la descoberta d’un claustre suposadament romànic –hi ha indicis que ho refermen i d’altres que no– en una finca privada de Palamós. Al darrere d’aquest magma, tota una novel·la, una intrahistòria de relat concret i actors definits: col·leccionista potent, per més inri estranger; especialista entusiasmat i documentat amb deixos de notorietat; administració supramunicipal darrere de la catalogació… eren els ingredients escaients per cuinar un brou potent. I a falta d’optimisme, per un rescat imminent, sorgeix aquesta perla en l’imaginari col·lectiu.

Bé doncs, radiografiat l’escenari, el primer que em vingué al cap fou: només la polèmica serveix perquè la cultura aparegui als titulars. Per exemple: quan es furta un quadre, això serveix per posar en relleu la manca de mesures de seguretat; quan un orat malmet el dit d’una escultura històrica del renaixement; quan hi ha un dubte en l’atribució d’un fresc molt representatiu; quan el valor d’una obra d’art s’enfila fins a l’impossible o quan una fira d’art, una part puntual seva, exhibeix quelcom que s’intueix carn d’especulació comunicativa… Doncs hauré de reconèixer que sí, que la bellesa d’una obra d’art per si mateixa o la reflexió conceptual d’un autor compromès no són mai titular ni portada. Malgrat que al darrere de la notícia polèmica sempre hi ha la part positiva: aprofundir mínimament en l’escultura malmesa i en el seu autor o en el patrimoni romànic redescobert.

La segona reflexió: el debat etern entre l’origen del monument i el lloc on es conserva, si no coincideixen, tensió servida. Sobre la legitimitat de la propietat –tot i els contractes de compravenda–, tal com succeeix, entre altres casos, amb les obres de la Franja que conserva el Museu Diocesà de Lleida. I, sobretot, tal com es va expressar fa un parell d’anys en unes interessantíssimes jornades a la Pedrera sobre sostenibilitat del patrimoni: quins han de ser els protocols per gaudir del patrimoni? Les coves d’Altamira ja no són visitables, la torre de Pisa d’aquí a poc tampoc no ho serà. La cultura de masses aniquilarà la cultura, en aquest cas el patrimoni? Qui pot accedir al patrimoni i com? La socialització del patrimoni per a finalitats turístiques el banalitza i el malmet sense un retorn clar en pro de la cultura? La veritat és que he vist poques reflexions en aquest sentit publicades darrerament i, potser, és el que més m’hauria interessat de tot l’enrenou.

La tercera: el màrqueting viral. Si es fa un clipping (un recull de premsa per quantificar el que val tota la informació no pagada que ha sortit als mitjans) serà una veritable barbaritat, una fortuna! I el Patronat de Turisme Pirineus-Costa Brava encara deu estar saltant d’emoció per aquesta campanya gratuïta abans de l’inici de l’estiu. Ho sabran o ho podran aprofitar? Alguns diuen que, depèn de com s’hagi parlat, el tema pot anar a la contra. També podria ser, però, com deia el difunt Salvador Dalí, “que en parlin, ni que sigui a fi de bé”, tot i que un bon amic seu, Josep Pla, va obviar el claustre dels seus relats de la Costa Brava, malgrat haver-ne gaudit.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart juliol 2012.

Més informació www.bonart.cat.