l’art i la consciència social

Les societats sempre es mobilitzen i en el moment present ja no calen ni els governs, ni els partits, ni els sindicats per aconseguir-ho. Ho hem vist recentment amb les macroconcentracions per l’emergència climàtica; el fenomen Greta Thunberg, abans havia estat el fenomen Felix Finkbeiner, fundador de Plant for the Planet. També ho veiem, dia sí dia també, amb el coratge d’Open Arms, encapçalat per Òscar Camps, o el vaixell Sea Watch 3 de Carola Rackete, que fan que la Mediterrània no sigui una mar de mort perpètua. Sobre aquesta problemàtica, l’artista cubà resident a Andorra Javier Balmaseda ha exposat a la fira FIAC de París una instal·lació titulada La ruta migratòria, on la problemàtica de Cuba i de la Mediterrània s’uneixen. Art i societat en plena comunió, com ho han estat també aquests primers vint anys de Bonart –19 de novembre del 1999–, tot teixint complicitats arreu i estenent una manera de fer que abraça un ventall ampli de sensibilitats i visions de i sobre la realitat.
Seguint amb aquesta línia de reivindicacions pels drets humans fonamentals, des de fa més d’una dècada, i de manera sempre pacífica, les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya estem demanant el legítim dret a decidir a tenir o no una República catalana. L’acció de l’escultura inflable gegant Catalunya, endavant!, de Josep Ponsatí, realitzada l’any 1982 a la plaça de Catalunya de Barcelona, ja marcava camins, com també les accions de Lluís Maria Xirinacs davant la presó model a l’estil Gandhi. Una proclama que tingué en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 la seva màxima expressió. Les Marxes per la Llibertat que hem vist aquests darrers dies per tot el país, conseqüència de la sentència del passat 14 d’octubre desproporcionada i injusta que ha empresonat líders cívics i polítics catalans, són performances multitudinàries que ens demostren el tsunami democràtic que ha vingut per quedar-se, la demostració que l’autoritat social té més pes que qualsevol totalitarisme constitucional. I l’art, com en la instal·lació Llum i llibertat, de la qual parlem en un reportatge en aquest número, sempre posa un bri de llum i d’esperança en el cor de les tenebres. Unes tenebres que són sovint cavernes mediàtiques plenes de fake news o clavegueres d’estat que no han sabut acabar de fer una transició democràtica total, perquè la crosta sempre ben enquistada de no entendre l’altre –del franquisme, en el cas espanyol– va tenir quaranta anys per dinamitar el que quedava del somni republicà amb l’exili, i també amb l’assassinat, d’un munt de gent anònima o de prohoms com ara Pau Casals, Antonio Machado, García Lorca, Picasso, Joan Miró, Carles Fontserè, Josep Renau, Antoni Clavé…
Dins aquesta sana tradició d’accions per, diguem-ho així, aconseguir un món millor, almenys més informat –que no infoxicat–, més crític, més combatiu amb la intolerància, amb les desigualtats socials, amb la distribució de la riquesa i del poder… hi ha artistes compromesos que, a banda de generar disrupció visual, com ara Marcel·lí Antúnez –fundador de la Fura dels Baus–, també conviden a sumar-se a un discurs combatiu i socialment compromès. Antúnez ho fa incorporant les persones –de totes les edats, sexes, races, estrats socials, amb predilecció per col·lectius menystinguts o vulnerables– al mateix procés de creació de l’obra, perseguint amb això establir un diàleg que permet l’intercanvi, la transmissió de coneixement i la identificació amb l’obra, a més de la producció d’obres de gran format. Mil caps, Tracapelló o Alsaxy en són alguns exemples que es podran veure a partir del mes de novembre a l’espai Isern Dalmau, que la Fundació Lluís Coromina té a Barcelona. Una exposició que es complementarà amb l’acció teatral Ultraorbism al festival Temporada Alta i amb una altra instal·lació, a l’espai Eat Art de Banyoles, que reflexiona sobre el concepte de l’art i l’alimentació. Un banquet de sensacions pictòriques i videogràfiques brutalistes, delirants, properes a l’expressionisme i a un còmic Robert Crumb. Un gaudi de triple proposta artística i compromesa, d’un dels grans creadors catalans contemporanis que, en la seva lluita per portar l’art al poble, encara mereixeria un millor reconeixement de les institucions culturals catalanes.

Aquest escrit va sortir publicat a la revista bonart 188. Novembre – desembre 2019 – gener 2020.

A la imatge, Marcel·lí Antúnez.

Més informació www.bonart.cat.