l’afàsia de l’art

“Per què haig de retenir mots que no tenen vincles entre ells? Prefereixo oblidar-los. H.N.
Hans Nefkens és un destacat i del tot especial –i encara més quan llegeixes el seu llibre– col·leccionista d’art contemporani holandès que, a més a més, resideix a Barcelona. Compra obres d’art que regala als museus perquè la transmissió de la cultura sigui possible. Ho fa, crec jo, per socialitzar –no banalitzar– l’art i que no quedi tancat en una casa privada per al gaudi d’uns pocs. Però continuem, Nefkens va patir una afàsia, que en grec vol dir sense paraula, una afectació en la capacitat de produir i/o comprendre el llenguatge. Una afàsia derivada d’una encefalitis –inflamació del cervell– provocada pels fàrmacs per pal·liar el virus del VIH, que el va infectar fa anys. Entre altres conseqüències, Hans va perdre temporalment tota la memòria. I de tot allò en va sorgir un llibre titulat De gevlogen vogel, que s’ha traduït al castellà com a Tiempo prestado. Noticias de un país lejano, editat per Alfabia. El volum, que requereix de relectures, recull les experiències del procés cap a la construcció d’un nou jo per part del col·leccionista. Ho fa mitjançant una dura reeducació amb logopedes, psicòlegs, i gràcies al suport familiar i al del seu company, Felipe. És la petita epopeia per teixir la seva història vital i replantejar-se el sentit de la vida i les prioritats. Intentar que la memòria no es faci fugissera, malgrat que ja se sap que la memòria és la cosa més mentidera que existeix, que millor distorsiona i que més suport necessita per ser refrescada. Així, cada lletra, cada paraula, cada capítol ha esdevingut un còctel entre surrealisme i dadaisme amb tocs de metafísica, que ens ajuden a capir l’art, la vida, la desmemòria i la importància de tenir-ne per ser dins d’aquest veïnatge glocal on sobrevivim diàriament.
El fet és que l’afàsia pot esdevenir-se per malaltia o, metafòricament parlant, per quelcom pitjor: oblit voluntari o desídia cultural. L’art i la cultura són un bon antídot contra l’afàsia. I en el món de l’art, els artistes, els museus i els seus directors i tècnics, els centres d’art, els galeristes, els crítics d’art, els historiadors de l’art, els curadors… cada dia ens refresquen l’alfabet de l’art, que massa poc sovint s’educa amb continuïtat en aquest petit gran país que som i volem ser. Les revistes i diaris també fem aquest esforç per assolir que no siguem vegetals amb potes, com vaig esgrimir recentment en un mitjà. Potser per això Bonart acaba de rebre dos importants guardons: de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, que ens empenyen i ens recorden que l’esforç fet durant gairebé 14 anys no ha estat en va. Com tampoc ho és que continuem agitant la memòria amb monogràfics com el que dediquem a Antoni Clavé –abans ho havíem fet amb Arnau Puig, Torres Monsó o Antoni Tàpies, entre d’altres–. Clavé, un prohom que gràcies a la no-afàsia de la Fundació Vila Casas, un altre col·leccionista privat, ha aconseguit tornar a reivindicar una figura cabdal de l’abecedari artístic català dels segles XX i XXI. Clavé i Fontserè, dos grans amics, aquest darrer, gràcies a l’empenta de la Fundació Lluís Coromina i Bonart, el tornem a recuperar. I és que els nostres mots d’art han de tenir vincles –propiciar-los, si cal– amb la societat; si no, no tindrà sentit recordar-los i els podrem, per a la nostra desgràcia, oblidar.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart abril – maig 2013.

A la imatge, escultura commemorativa del centenari de l’Exposicio Universal de Barcelona, 1888-1998. Parc de la Ciutadella de Barcelona. Foto Juan C. Sánchez Àvila.

Més informació www.bonart.cat.