La retirada cultural espanyola de Catalunya: una història de fa temps

La major part dels àmbits de la cultura saben des de fa anys que el “(des)gobierno de España” s’ha pràcticament retirat de totes les institucions culturals catalanes, tot i els impostos abusius que hem pagat els catalans al fins ara govern central espanyol. I el Gobierno no ha tingut miraments a maltractar, tot i ésser del patronat d’institucions tan rellevants com el Liceu –presidida durant anys pel moderat Miquel Molins–, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) –presidida pel defensor de la monarquia Roca Junyent i patró de la fundació Dalí–, o del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) –la Fundació MACBA, presidida per Leopoldo Rodés, traspassat i no crec que independentista “de pro”. Tampoc és casual la liquidació d’ajudes directes al Temporada Alta, un dels festivals de referència del sud d’Europa i de la península, entre d’altres. Tota aquesta “intel·ligència” per tenir a favor un sector extremadament potent i, alhora, vulnerable no feia presagiar gaire res de bo. Només una mica les produccions audiovisuals sobrevivien a les ferotges retallades.

Joan Manuel Tresserras i, sobretot, l’època de Ferran Mascarell al front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, període on la crisi apreta de valent, serveixen per visibilitzar que la reculada i els incompliments econòmics i de tota mena del Ministerio vers la Conselleria són flagrants, desproporcionats i reiteratius. L’excusa de la crisi no val, a uns se’ls treu molt més que a d’altres. Mentre que comunitats com Madrid, Galícia o València reben diners a dojo per a equipaments, alguns dels quals acabaran essent infrautilitzats, Catalunya ha de fer front als sotracs de la crisi i la política repressiva del PP que dona vots apel·lant a l’anticatalanisme a base de precaritzar els treballadors de la cultura, tot el sistema i infradotar biblioteques, museus, arxius… també abusar de requisits administratius dissuasoris, així com rebaixar a la mínima expressió ajudes a la creació i als creadors. Tot això enmig d’un clima on entitats com la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE) es posa sota els focus dels tribunals per una gestió truculenta –amb la complicitat d’agents del Gobierno i d’artistes suposadament de l’esquerra espanyola. A més, tot això també posa de manifest la manca de mecanismes i de legislació per gestionar des de Catalunya els drets d’autors i haver de passar forçosament per ens centralistes de l’Estat espanyol com SGAE i VEGAP, això sí, sempre amb les complicitats o manca d’alternativa altres cops dels autors de casa nostra. Quelcom que també succeeix en el sector de les fires d’art, quan ARCO de Madrid genera el seixanta per cent del negoci dels galeristes catalans que hi participen. Un sector que sempre ha vist amb escepticisme –quan no l’han bloquejat– aconseguir fer una fira interessant a casa nostra.

Així doncs, la repressió per l’empenta catalana es fa efectiva sistemàticament. No només les carreteres reben sinó tota la xarxa del sector cultural és castigada, ja se sap que la cultura i el sentit crític d’aquesta no agrada a qui governa, ja sigui de dretes o d’esquerres, de la República Catalana o d’Espanya. Potser alguns actes de mèrit són el de Jordi Savall i Colita, declinant premis provinents del Ministerio de Cultura o la renúncia al càrrec dels teatres del Canal de Madrid, d’Àlex Rigola, recentment. I els esmento perquè no tothom està a l’alçada de renunciar a llocs tan estratègics i de reconeixements tan singulars. Si, a més, en molts dels casos ni s’és independentista. No tothom fa un Duran i Lleida, un Miquel Iceta o un Àngel Ros. En el sector de la cultura, que alguns cops dins dels pressupostos no som ni la partida “altres” del global, no ens guanya ningú en dignitat i capacitat simbòlica per generar i donar imatge a les revolucions socials. Un sector cultural que comença a despertar-se per donar cara a la llibertat i a la República Catalana, però que està cadavèric per molts anys de fam, gràcies bàsicament a un Gobierno central impresentable i també a una manca global d’estratègia catalana d’entendre la dimensió social de la cultura i el que representa simbòlicament i com a ascensor social. Només per concloure aquest article, malgrat que l’exconseller Santi Vila negui de manera indigna que no s’hagin volgut crear les estructures d’estat durant el darrer període del Departament de Cultura de la Generalitat, puc dir que és fals, ja que tots els directors generals i el secretari general van fer-ho possible –alguns cops a esquenes del propi conseller– i ho puc corroborar per haver-hi estat del febrer del 2016 al febrer del 2017, mes que vaig abandonar la conselleria per discrepàncies gegants amb aquest conseller que paradoxalment em va donar l’oportunitat de conèixer un departament ple de gent esplèndida però caduc en l’estructura de funcionament. Però és que, a més, s’hauria de ser miop per no veure que les estructures d’estat fa temps que hi són. Què falta a les estructures d’estat? Doncs més volum de diners per consolidar-se, així com lideratges horitzontals potents que no hem tingut i, perquè no dir-ho, executar els plans directors que els sectors de la cultura fa temps que desenvolupen. Sempre ha primat el vol gallinaci de la mesquinesa dels partits i les seves (il)lògiques a amplis consensos i directrius de llarg recorregut. Una dinàmica que la nova República Catalana (sigui en aquests moments sòlida, líquida o gasosa) ha de corregir i contemplar abans que res. I que ha de poder materialitzar un cop haguem retornat de l’exili el president Puigdemont i alliberat un govern legítimament escollit i sobiranament validat el dia 1 d’octubre, així com dos Jordis (i les seves entitats) que simbolitzen que els carrers sempre seran nostres.

Ricard Planas Camps
crític d’art i editor de bonart

editat a la revista ONGC, desembre 2017
+ informació www.ongc.cat