La metafísica de Remedios Varo: d’Anglès al món

L’artista nascuda en aquesta població catalana de la Selva representa una icona del feminisme i del compromís amb la República amb obres que destil·len un deix poètic i místic alhora
Passejo pel barri vell d’Anglès, seguint la ruta de l’artista Remedios Varo, que recordo que inaugurà fa anys el conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, coin-cidint amb la commemoració del centenari del naixement de l’artista a la vila, el 1908. Nasqué al carrer de la Indústria –un presagi– i més tard es traslladà al carrer Major, al cor de la vila vella, envoltada per propietaris, terratinents, botiguers, músics i capellans, com rebla la llegenda de la placa indicadora. Coneguda internacional-ment com a Remedios Varo, exiliada repu-blicana a Mèxic fou una de les icones del surrealisme i de la pintura metafísica al costat de noms com ara els de Frida Kahlo, Leonora Carrington, Salvador Dalí, Joan Massanet, Paul Delvaux, Victor Brauner o André Breton; precisament amb aquest darrer va coincidir en la seva estada a Pa-rís, on va tenir de parella el pintor Esteban Francés i, més tard, el poeta Benjamín Péret –que fou qui li presentà Breton– i es quan comença a excel·lir com a artista. Després de dos anys a París va fer estada a Barcelona, una ciutat que també va ser clau en la construcció del seu imaginari llibertari i anarquista. A la capital catala-na es va implicar amb el grup logicofobista i amb els Amics de l’Art Nou (Adlan), malgrat que també treballava la gràfi ca publicitària i també coincidí amb crea-dors com per exemple Carles Fontserè o Helios Gómez. L’època de formació, abans de marxar a París, la feu a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, on connectà amb els clàssics i establí amistat amb la pintora surrealista i republicana Maruja Mallo.
Però continuem amb la caminada per una vila amb un barri antic màgic que em recorda una mica el call jueu gironí, amb pujades i baixades constants i amb infi ni-tat d’espais ben restaurats i d’altres que tenen camp per córrer; fi ns i tot una escala surrealitzant que no va enlloc, tot i que pretén fer-nos entrar en una torre de deix Varo. Una ciutat-poble que té similituds amb Besalú, però en aquest cas enmig de la comarca de la Selva. Tot un ecosistema que desprèn l’herència del vescomtat me-dieval de Cabrera i que, posteriorment, va passar per una època de revolució industri-al amb l’empresa Burés com a icona, que l’Ajuntament, amb bon encert, va adquirir fa anys i que, amb el suport del Mnactec –Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya–, conserva i prestigia un espai industrial enorme i una màquina de vapor en perfecte estat. Una època amb empresaris que podien construir edifi cis singulars, com ara la impressionant Can Cendra i els seus jardins, que porten la fi rma en la reforma d’un dels arquitectes singulars del noucentisme català, Rafael Masó; Can Peix, també de Masó, o l’arqui-tectura modernista de Vila Eulàlia, quasi sortida d’una pintura d’Edward Hopper o d’una novel·la de J.D. Salinger, i que fou també l’habitatge de la família Burés. L’artista hi va néixer per casualitat, malgrat que porta el nom de la patrona del municipi; el pare, andalús liberal, i la mare, basca molt religiosa, hi van arribar per la feina del patriarca en l’àmbit de l’energia hidràulica; un moment crucial del municipi per impulsar el moviment de modernitat que la política de la Mancomu-nitat de Catalunya acabaria consolidant. La jove Remei hi va viure els primers anys d’infantesa, un període que sembla que va marcar part de la iconografi a d’algunes de les seves obres més característiques, com també ho feren la passió del pare per les màquines, enlluernadores i a priori imcom-prensibles i que ella descobria al costat del seu progenitor.
Els seus dibuixos m’agrada equiparar-los amb les obres misticoseductores de Pierre Klossowski i Balthus, i les pintures, amb la imatgeria de William Blake, amb pintu-res com ara Homo rodans (1959); la fl aire ancestral de Vista del jardín de la Villa Medici de Velázquez, amb l’obra Ruptu-ra (1955); l’evanescència dels retrats del Greco, amb creacions com ara Ermitaño
(1955), o la pàtina del Bosco, amb llenços com per exemple Microcosmos (1959).
El cert és que aquesta dona apassionant i apassionada va morir massa jove, el 1963 a ciutat de Mèxic, però que la seva vida va estar marcada per haver seguit les teories esotèriques de George Gurdjieff i que, des-prés de passar pels camps de concentració per culpa del govern de Vichy, va posar rumb a un país d’acollida que la va fer fi lla predilecta, la va cuidar i n’ha preservat el llegat al costat de noms com els de Rivera, Orozco o Siqueiros i tants altres autors de primer nivell que van posar l’art al servei de les llibertats sense fer de les seves obres pamfl ets polítics. Tot i que encara recordo quan, en un despatx de l’Institut d’Estudis Catalans, l’amic Xavier Barral em va dir que qualsevol acte vital és un acte polític. El fet és que les obres de Remedios Varo són una bona companyia i un encara millor estímul sensorial i intel·lectual que veig quotidianament a les parets de casa dels meus sogres, que recorden aquesta dona excepcional.

Ricard Planas Camps

Crític d’art

Aquest article va ser publicat a la revista Bonart. Més informació www.bonart.cat.