la bogeria d’un miracle

Diuen que qualsevol acte d’amor és un gran acte de bogeria. Doncs bé, després de llegir La bogeria, de Narcís Oller, i de fer una autoanàlisi, crec rotundament que em vaig tornar boig el dia que vaig parir la idea de crear una revista d’art a Catalunya i en català (va ser bilingüe una època, fins allò de la crisi que no ha parat, la crisi econòmica i la del model dels mitjans de comunicació). Jo i tota la meva família que hi va donar suport. I la bogeria suposo que va ser en un rampell un pèl (in)conscient per generar normalitat on no n’hi ha. Un apunt previ, el nom va venir per la dèria de la meva mare, l’altre editor de la revista, que va dir, per allò de la internacionalització, que Bonart sona com el pintor Bonnard o com la revista francesa Beaux Arts. I jo, que volia posar-hi algun esnobisme conceptual de moda, em vaig haver de quedar amb la sentència maternal. Però, si continuem amb la bogeria, potser aquesta fou per visualitzar una altra realitat, vinculada als conceptes de la Catalunya-Ciutat que tant havien somniat els noucentistes i que amb la Mancomunitat, primer, i amb el restabliment de la Generalitat de l’època actual, després, s’ha convertit en una realitat imparable que costa de reconèixer, malgrat que la tinguem davant dels nassos i en plena vigència. Seria d’un optimisme idiota no veure la precarietat actual, l’aburgesament del sector després d’una dècada boja i la manca de dirigents ferms amb ments no ja preclares sinó simplement sensates. Tot i això, l’actitud wiki, les xarxes i l’estupidesa centralista ens han cohesionat més que mai per fer llaços d’unitat, sense intermediaris de cap mena, com ara el happening de cadena humana de l’Onze de Setembre de l’any passat o la V d’aquest.

I ho dic amb la motxilla dels molts quilòmetres fets per la geografia dels països de parla catalana i que m’han donat una visió prou àmplia de conjunt, on un potent teixit associatiu i emprenedor encara no s’acaba d’interconnectar amb prou convicció. Potser per això, enguany, quan fa 100 anys de la proesa encapçalada per Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch –d’una eficàcia impressionant (cal recordar que el 1914, quan es va constituir, un 40% de la població catalana era analfabeta)–, nosaltres, que en tenim 15, estem feliços d’aportar un gra de sorra dins aquest bast espectre d’homenots de l’art que no para de produir el nostre petit gran país. Una cultura que, gràcies a la mala llet, fa que vagi endavant. Un Bonart miracle, com vam titular irònicament l’exposició a la Fontana d’Or per celebrar els 100 números de la capçalera, que ens feien fer història i que ara ens refermen allò que, només els bojos fan bitlles! Com la primera acció dels 15 anys, en el Museu Dalí de Figueres. Les nostres bitlles, però, en forma de pàgines en paper i en digital, de crítica al servei de dissenyar accions per fer territori, sabent que un país del demà es vertebra, bàsicament, a través de les arts, les cultures i l’educació de les persones de l’ahir i de l’avui.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart octubre – novembre 2014.

Més informació www.bonart.cat.