Kafka en imatges

La primera lectura de La metamorfosi de Kafka em deixà cicatrius. M’havia adonat de cop i volta que el mot normalitat, en el fons, no existia. Després d’aquelles pàgines de papirus imprès –el paper, ai el paper i la seva finitud–, restava compungit, inquiet, descol·locat, com de pedra. Tant de drama, tanta insolidaritat, tant de rebuig, tanta discriminació… no deixa ningú, o gairebé ningú, indiferent. Les paraules, mentre llegia, s’anaven convertint en imatges que la ment ficcionava a marxes forçades. Ningú em marcava la pauta, excepte el meu conscient i el meu inconscient, que pugnaven per mirar qui la deia més grossa. Imatges només reals en el cervell. En resum, Kafka em va deixar perplex, astorat, meravellat ensems. Un drama animal d’aquelles característiques –un home que es converteix en un escarabat– generava quilos de bellesa infinita i d’imatges visuals, que, com un torrent, s’amuntegaven a la ment. Impressionant, colpidor! I, és clar, un bon psiquiatra em faria una revisió a fons sobre el meu concepte de bellesa i, evidentment, de voler anar contínuament al cor de les tenebres. I potser acabaríem amb la conclusió que nulla estetica sine etica –nulla aesthetica sine ethica–, com digué un brillant intel·lectual, José María Valverde, abans d’abandonar les classes de la facultat per pressions polítiques. No hi ha estètica sense ètica. I aquí entraríem a parlar d’estètica, d’ètica i de mil coses que la filosofia fa segles que desemmascara. Així, com a breu conclusió, el sofriment extrem màxim deriva sovint cap a una autoreflexió profunda també extrema i d’extrema bellesa i subtilitat. Kafka infinit, Kafka etern. Humanitat latent, en perversa harmonia amb el drama, que avui s’explicita arreu, massa quotidianament, en forma apocalíptica de crisi, guerra, violència. I llavors, com a vacuna, reneix la cultura per esdevenir oasi, com a constructora dels universals per fer avançar les nostres societats, complexes, fràgils i sempre més humanes que la inhumanitat de les escenes de Kafka o d’algunes notícies que infoxiquen el nostre present-passat-futur constantment. La por com a instrument per coaccionar la ment.

Amb aquestes pinzellades d’abril, en el mes de la festa de les lletres, sobre la meva experiència amb l’autor austrohongarès, el més internacional de tots els temps, recupero unes sensacions perdudes i, per no verbalitzades i escrites, fugisseres fins al moment. Unes percepcions que vaig tornar a generar, des d’una altra perspectiva, mentre remirava els retaules laics que Jordi Cerdà (Barcelona, 1949), un artista loquaç, hiperactiu i genial, ha generat en la seva sèrie Kafka i Praga. Ell fa imatge la literatura. Fa de paremiòleg. Allò que la meva ment havia imaginat, la paraula clau del desenvolupament homínid, Cerdà ho transporta a físic fent un exercici entre realitat i ficció: una possible definició d’art.

I l’espai que va ser escenari durant el març d’aquestes obres fou l’Espai Betúlia de Badalona. Impossible trobar un millor enclavament: una antiga fàbrica industrial que es defineix com a laboratori de les lletres i que, a més, té dues biblioteques. Aquell havia d’ésser el lloc i ho va ser. Betúlia que, a banda d’ésser un oratori escrit per Wolfgang Amadeus Mozart l’any 1771 durant el mes que va ser a Pàdua, és la novel·la que va llançar amb força la trajectòria de l’escriptora catalana Maria Aurèlia Capmany, docent durant anys a Baetulo (Badalona). Una novel·la que no he llegit encara però que espero que sigui la meva pròxima possessió de l’abril.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart abril 2012.

Més informació www.bonart.cat.