escultures transitables

A més de les aportacions provinents del món de les arts, el paisatge és també, avui, un tema d’interès general, com ho mostra la creació de l’Observatori del Paisatge de Catalunya o l’existència –també a casa nostra– d’una llei específicament adreçada a la protecció, gestió i ordenació del paisatge. Sense cap mena de dubte, el paisatge és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima de la societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté. És per això que aquesta iniciativa vol trascendir els límits estrictes de l’art per entendre el paisatge en la seva globalitat i transversalitat. Una iniciativa que va servir com a colofó a una exposició que, alhora, va ser l’embrió de la jornada Escultures transitables a la llotja El Tint de Banyoles i que va reflectir la intervenció de Martirià Figueras i Lluís Vilà a El Croscat d’Olot.

Hibridacions. Des dels anys 70 i fins a l’actualitat, els límits entre escultura, escultura pública, landart i instal·lació relacionats amb el paisatge, paisatgisme efímer i arquitectura s’han eixamplat, enriquit i han mutat sense aturador. Unes hibridacions, algunes amb connotacions polítiques, que alguns autors ja van començar a treballar en el segle XX, sense plena consciència del que estaven generant. Així, la jornada va partir de la reconsideració d’aquests espais intersticials a mig camí entre l’art, el paisatge, entès com a paisatge urbà i natural, i l’arquitectura-intervenció. Es tracta d’aprofitar les possibilitats que ofereix la transversalitat entre les diverses modalitats de creació i intervenció de l’espai físic per generar noves possibilitats plàstiques i estètiques que plantegin noves formes d’interpretar, transitar i abordar les geografies territorials i paisagístiques.

L’art de la terra parteix de reflexions plantejades per l’ecologisme i, per tant, les seves accions estan orientades a criticar el mal o la transformació que l’home causa a l’entorn natural. Malgrat tot, certs artistes d’aquest corrent realitzen els seus muntatges amb finalitat únicament estètica. Walter de Maria, Robert Smithson i Christo&Jeanne-Claude en són alguns dels màxims exponents. Una tendència que, si bé va tenir una punta d’importància entre els anys seixanta i els vuitanta, deixa un camí obert que es combina amb altres tendències que l’art origina i reclama en el moment present. Entre els creadors contemporanis cal destacar Perejaume –entre les seves múltiples accions destaca la signatura de Verdaguer al torrent de Folgueroles, a l’altura de la font trobada–, Wolfgang Berus, Frederic Perers, Àlex Nogué, Pere Noguera, Gerard Moliné, Albert Gusi, Benet Rossell, Jordi Colomer, Enric Ansesa, Rufino Mesa, Josep Masdevall, Isabel Banal, Lluís Sabadell, Enric Pladevall, Pep Admetlla, Marcel Dalmau… Tots amb més o menys intensitat s’han apropat a la construcció del territori.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart maig 2012.

Més informació www.bonart.cat.