ENRIC MARQUÈS: D’EL FAYUM A ESTAMPA POPULAR

La vida i sobretot l’obra de l’Enric va ser una constant declaració de principis. Valors i principis en procés d’adaptació ideològica constant al ritme del temps i del canvi històric, però sempre referenciats, un cop superades les vacil·lacions adolescents, en el materialisme històric. L’Enric era d’un marxisme militant, idealista i pragmàtic; vull dir utòpic i, alhora, tocant sempre de peus a terra.

Aquest quadre amb compartiments familiars és un dels cims de la seva millor obra i inclou també l’emoció continguda d’una vida marcada amb duresa. El viatge en el record, l’Enric i la seva germana Rita a Avinyonet de Puigventós, ens transporta als anys de la guerra, quan l’oncle Xicu els va acollir a casa seva un cop el pare Jaume Marquès Casadevall, ferroviari, va morir, als 31 anys, de febres tifoïdals i va ser inhumat al cementiri de Girona el 8 de juliol de 1935.

En la meitat inferior del quadre, en els requadres superiors, els avis de l’Enric i la Rita, i en els dos quadres de sota, a l’esquerra, l’oncle Xicu (Francesc Marquès Casadevall), obrer i militant de la CNT que fou afusellat a Girona a principis de juliol de 1940, i al costat, el pare Jaume Marquès Casadevall, que ja hem esmentat. A la dreta, la mare de l’Enric i la Rita, Montserrat Ribalta.

La Lucía, la filla de l’Enric, fa una descripció detallada del quadre, amb aquestes paraules emotives de record per la representació preciosa de la seva família:

“A la part de dalt del quadre, és el meu pare amb la seva germana, la Rita. El poble és Avinyonet de Puigventós, a l’Empordà. Tots dos van viure a Avinyonet amb l’oncle Francesc, durant una temporada, després que va morir el pare Jaume, durant la guerra civil.

A la part de baix (a la dreta), és la mare, la Montserrat (Ribalta), vestida de negre. La dona que porta un mocador al cap és la Francisca (Casadevall), l’avia del meu pare, o sigui, la mare d’en Jaume (Marquès Casadevall), el pare del meu pare. Al costat de la Francisca, és el seu marit. La Francisca es va tornar a casar quan va morir el seu home (el pare d’en Jaume). Es va casar amb el seu cunyat (el germà del pare d’en Jaume), l’Enric. Amb l’Enric, va tenir un altre fill, el Francesc, i una filla, la Neus (que va marxar a viure a l’Argentina).

A sota de la Francisca, és el Francesc, l’oncle del meu pare, que va ser afusellat al juny del 1939, pels tribunals dels militars franquistes. El meu pare tenia 8 anys. Al costat de l’oncle Francesc (el meu pare li deia Xico), és en Jaume, el pare del meu pare.”

Aquesta evocació pintada vint-i-cinc anys més tard ens acosta a la dimensió humana d’un viatge en el temps cap a les empremtes profundes d’una vida jove, marcada per circumstàncies dramàtiques, familiars i polítiques.
Si la vida i l’obra de l’Enric va ser sempre una declaració de principis, aquest quadre és una autèntica declaració d’intencions, per fixar de forma perenne, des de l’expressió artística més genuïna, la memòria de les arrels i els records, i el compromís amb aquest passat i amb el futur escapçat dels seus familiars.

Joaquim Nadal i Farreras
Agost de 2016

Els retrats de la regió egípcia d’El Fayum els conec gràcies al mestratge del pintor Santi Roca D. Costa. Són retrats d’aparença “realista”, fets sobre fusta i que es posaven al damunt de les mòmies a l’alçada del rostre. Són un paradigma de confluència estilística entre la pintura grega, la romana i la de l’antic Egipte. Normalment fixaven una imatge d’un temps en què la persona encara no tenia gaire marcades les erosions lògiques de la vida. Eren els retrats d’una mort viva. Sempre que miro el quadre de la Família, pintat a Llagostera amb la tècnica de l’oli sobre tela per Enric Marquès el 1964, em meravellen les semblances amb aquests retrats que, des de l’antigor i des del rerefons de l’obra, es reivindiquen amb força. El retrat en qüestió, també sap de l’herència cubista en la composició, per vocació, i de la rotunditat de l’expressionisme i del muralisme mexicà, per convicció. Però l’espàtula, la pinzellada, el grattage subtil i fins i tot les ditades fetes pinzell com a Altamira, atorguen a aquesta pintura una aura ancestral, melangiosa i angoixant ensems. Conformen alhora una massa de color que batega humanitat, que implora ser tocada i que, mirada amb lupa, balla sola sense ser esclava de les figures que acull i que pul·lulen hieràtiques i de deix romànic per un llenç de fi lli, quasi egipci. I és que el traç —la personalitat— d’aquest pintor de soca-rel —a més d’agitador social i polític—, que vaig descobrir gràcies a l’artista i activista Bosch i Martí i al metge i pintor Peio Pascual, sempre m’ha captivat profundament.

Amb aquesta pintura m’atreviria a dir que Marquès va pintar un àlbum familiar. Un relat socialitzat de la pròpia vida. Una família, no només la seva família, que com en les pintures d’El Fayum retraten la vida i la mort. Una família que jo imaginava, mentre la contemplava, que podria ser tranquil·lament la meva. Jo hi veia aparèixer Ricard Camps, el meu avi matern galerista, músic i editor; els meus pares, l’artista i activista Anna Maria Camps i el periodista Narcís Planas; els meus germans en Pere i l’Alexandra i la meva dona, l’Eva. Uns rostres que t’escruten i t’interroguen de dalt a baix. Uns rostres que, si en radiografiem l’esquelet compositiu, s’acaben transfigurant en línies compactes de negre carbó. Llavors és quan apareixen els blancs i els negres de l’obra gràfica, en una tècnica quasi en desús, la xilografia, que plasma sense embuts famílies humanes de tota mena, en un món foll en què tothom pertany a una família genètica o putativa.

Per aquesta raó, l’exposició parteix de presentar una obra principal, la Família, que buidada de color abraça el negre i el blanc estructural del món del gravat, que tan apreciava i dominava l’Enric. Així dialoguen dues tècniques, tot cercant el fil conductor en el retrat, mentre contraposem la singularitat individual d’un únic original, a la reproducció múltiple de l’obra gràfica. Una tècnica que l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG) o el moviment Estampa Popular, de caire polític i antifranquista —que abraçava l’estètica realista, entesa en un sentit ampli— varen emprar per introduir un discurs renovador a casa nostra i dels quals l’artista en formà part. Un moviment que volia arribar al màxim d’estrats de la societat i en el qual va participar activament Marquès —seguint la seva filosofia de comunista convençut—, en una exposició el gener del 1967 a la Sala Municipal d’Exposicions de Girona, sota la cobertura del Cercle Artístic de la ciutat. L’acompanyaven autors gironins com Emília Xargay, Niebla, Esther Boix o Torres Monsó i d’altres d’arreu de Catalunya com Josep Guinovart, Frederic Mauri, Albert Ràfols Casamada o Maria Girona. Marquès sabia de la rellevància que l’Art té per amplificar les idees polítiques, sense haver de convertir-lo en un pamflet. Un difícil equilibri que com els artistes Josep Renau, Carles Fontserè, Carles Mensa o Josep Bartolí assoliren amb escreix. En especial l’obra gràfica de Marquès és extremadament compromesa socialment i políticament, artísticament per descomptat, i té una càrrega irònica i poètica encara per reivindicar amb vehemència. Xilografies com L’hòstia i la píldora de 1968, Soldat i tanc de 1966, Escena de guerra – Vietnam de 1966 denoten tot un seguit de debats que encara, malauradament, continuen en plena vigència com són les proclames per la pau i per la tolerància, la dona en la història de la humanitat, els conflictes bèl·lics, l’opressió dels pobles o el poder de les religions. Un capítol a part tenen els retrats a polítics i militars.

Així doncs, no hi ha tantes diferències entre aquesta família de ressorts egipcis, amb totes les influències dels ismes que han marcat artísticament el segle XX, i l’obra gràfica realitzada a través d’una tècnica hirsuta, en què l’element natural fusta (com en els retrats d’El Fayum) esdevé el suport base diferenciador. Que la vida pot ser en color o en blanc i negre i que tots els matisos són benvinguts, mentre el crit de l’Art d’Enric Marquès, un homenot cultural, social i polític, ens reclama l’atenció, en un silenci que a voltes esdevé eixordador. Com ell deia: “Siguem realistes, demanem l’impossible”.

POST DATA

La veritat és que no hauria deixat mai de la meva vida aquest quadre a ningú, si no hagués estat per una reflexió concreta que, em ve i em va sovint pel cap, després de veure fa anys una lúcida vinyeta de l’il·lustrador El Roto. Hi apareix un museu amb les parets buides i, en un altre fotograma, una caixa forta curulla d’obres d’art. A la part inferior, es llegeix una frase lapidària que sentencia: “Perdonin les molèsties! les obres estan dins de càmeres cuirassades per a millor conservació i especulació”. Llavors, qualsevol es podria preguntar: com pot ser que obres que tenen un significat determinant dins l’artigrafia, només les ha de poder gaudir un grup reduït de la població? O, dit d’una altra manera, per què només haig de pretendre tenir un gaudi particular en la intimitat, quan aquest es pot amplificar col·lectivament? De fet, no crec en les obres a les cases particulars per sempre —perquè no hi ha cases de ningú—, ni tampoc metafòricament parlant, en els magatzems dels museus, sabent de la importància del que representen les reserves. Avui dia, que la comunicació ho fa possible tot, les xarxes socials són un vehicle prou potent de visualització del coneixement que encara hem d’aprofitar més —tot i l’escletxa digital—, i que el patrimoni cultural i artístic ha d’emprar sense dilacions. Sense deixar de reivindicar l’experiència física, presencial, del patrimoni material.

Però ultra aquestes consideracions, posar a disposició de tothom qui vulgui aquest fragment de creació pictòrica rutilant de Marquès —amb qui comparteixo l’estima pel món editorial, que he gaudit durant anys a través de la direcció de la revista bonart— esdevé o ho hauria de ser un acte de normalitat i de civilitat per part de tots els que ens estimem l’art i la cultura, que vol dir estimar les persones. I és que les grans col·leccions al món s’han generat sempre gràcies, bàsicament, a les donacions i no només a les compres institucionals. I malgrat que jo, individualment, em quedo sense un Marquès; jo, com a ciutadà, en guanyo un i consolido, d’altra banda, la riquesa cultural i patrimonial de la ciutat i el país on visc. Em penso que el canvi ha estat més que bo. També, és clar, una altra de les raons del dipòsit, que es convertirà en donació, ha estat el bon ull ensems perspicaç i sibil·lí de Joaquim Nadal i la mediació acurada i eficaç de Carles Puigdemont, en la seva etapa d’alcalde de Girona, i de Sílvia Planas, directora del Museu d’Història de Girona.

Ricard Planas Camps
Crític d’art

TEXTOS: Ricard Planas, Joaquim Nadal, Lucía Marquès i Enric Marquès.

COMISSARIAT: Ricard Planas.