empúries i l’art contemporani

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

J.V. Foix

Assumir aquest contínuum de la història com un fet normal, clar i nítid és potser l’acte de sensatesa més inspirador escrit amb una piulada curta però eficaç, uns mots predigitals que capeixen el present-futur. Seguint aquests paradigmes, Empúries, aquesta ciutat grecoromana que esdevé un referent arqueològic en l’àmbit català i mediterrani, se’ls ha fet seus. Com els ha aplicat? Doncs mitjançant una exposició que, amb la capçalera d’Escultura i paisatge, concilia aquestes dues realitats que sovint es volen mostrar antagòniques. Escultures d’art contemporani que cohabitaran des del 20 de juliol amb la memòria fossilitzada de les nostres civilitzacions, que, sovint, propicien cadàvers exquisits en forma d’urbs: l’Empúries d’ahir podria ser perfectament el centre de Detroit d’avui, aquesta ciutat nord-americana que es va anorreant perquè els viaranys de l’atzar, l’economia i la manca de ficció en positiu de l’ésser humà l’han empesa a l’autoaniquilació, almenys en una part. Quantes ciutats actuals o parts d’aquestes, amb una similar importància a la que tingué Empúries, desapareixaran dins l’ecosistema global que ens ho fa replantejar absolutament tot? Ens connectarem una altra vegada amb els pobles, tot i que sempre la supervivència s’ha plantejat mitjançant la més bona articulació de la ciutat? Què és per a un europeu una ciutat o un poble, i què és per a un nord-americà o per a un asiàtic? Les escales i els conceptes són tan diferents en tot que alguns cops fan repensar les coses. Per un nord-americà, el que tenim nosaltres, com a màxim, són pobles o poblets i només conurbacions com les que van des de València fins a Lió, estratègiques en un àmbit global, esdevenen un macro prou representatiu per començar a pensar en les transformacions a gran escala. Però les grans transformacions comencen a petit nivell, de mica en mica, granet de sorra a granet de sorra. Només així, des de la implicació de l’individu, es construeixen aquestes noves realitats; la iniciativa d’aquesta exposició ha estat gràcies a l’hiperactiu i genial gestor cultural Eugeni Prieto. Així, granets, en aquest cas de sorra emporitana tornen a esdevenir apostes per l’art. Una iniciativa d’aquestes característiques, que “cus l’intel·lecte amb la sensibilitat” –com assenyala Bartomeu Marí en el bonart d’aquest mes–, és la xarxa a partir de la qual ens podem vestir com a éssers. Manel Álvarez, Emili Armengol, Martí Batlle, Àngel Camino, Josep Canals, Àngel Cruells, Javier Garcés, Quim Domene, Núria Efe, Jakob Engler, José Luis Pascual, Carme Pujol i Lluís Vilà són els escultors que cusen present i passat. I ho fan entenent, sense cap mena de dubte, que el paisatge és un excel·lent indicador per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima de la societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté. Gràcies a Joan Nogué i a l’Observatori del Paisatge de Catalunya, aquesta visualització i preservació prenen cos i realitat.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart juny 2012.

Més informació www.bonart.cat.