El concert pel biocè

Vull dir unes paraules a favor de la naturalesa, de la llibertat absoluta i de l’estat salvatge, en contrast amb una llibertat i una cultura només civils; vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la naturalesa, més que com un membre de la societat. Vull fer una declaració radical, encara que sigui emfàtica, perquè ja hi ha prou defensors de la civilització. Caminar, Henry David Thoreau.

El concert pel biocè, que l’artista Eugenio Ampudia i la curadora Blanca de la Torre van idear i executar al Liceu de Barcelona el 22 de juny passat, amb un enorme ressò internacional, s’inscriu perfectament en la línia de les paraules que Thoreau, aquest precursor de l’ecologisme modern, va escriure el 1851 en l’inici d’un discurs èpic i abrandat intitulat Caminar. Un concert per a les plantes, dues mil i escaig, que rememora accions del conceptualisme ecologista alemany del anys 70 –també recordem la militància de Joseph Beuys plantant arbres a la Documenta de Kassel– i que també està dins la línia d’acció d’artistes com ara Perejaume, que ha desenvolupat diferents i interessants apropaments/reflexions sobre la natura. El prestigi de la remotesa que ell anomena per designar la distància que hem creat amb la natura. I, malgrat la minipolèmica que l’artista català va posar en relleu sobre la idoneïtat que Ampudia fos l’escollit per a l’acció o sobre si el muntatge és més o menys subtil –em penso que la crítica va més adreçada a la precarietat del sistema cultural i econòmic i a la falta de suport als creadors de quilòmetre zero–, el que queda clar és que l’art, sense voler ser un pamflet polític, esdevé un gran transmissor de veritats humanes globals: l’emergència climàtica imposa que haguem de repensar el nostre model de relació amb la bioesfera i entendre més i millor la biodiversitat i la geodiversitat. Segons el mateix Ampudia: “En un moment en què una part important de la humanitat s’ha confinat en espais delimitats i s’ha vist forçada a renunciar a la mobilitat, la natura ha avançat per ocupar els espais que li hem arrabassat.” Un discurs que Blanca de la Torre referma dient: “Aquesta proposta s’emmarca en les pràctiques artístiques que volen unir ètica i estètica ecològica per avançar cap a noves aliances entre entitats humanes i no humanes, que reconeixen la importància crítica de les dependències entre espècies com l’únic camí possible cap a una nova era de veritable compromís ecosocial.” El biocè ha de deixar enrere el període de l’antropocè. Som ecodependents i interdependents; ho hem sabut sempre, però ho havíem oblidat. I ara que, a més, sabem que compartim amb les plantes un 70% de l’ADN serà potser el moment de tornar a biomimetitzar-nos. Això és el que va fer el Liceu, biomimetitzar-se per unes hores gràcies al suport de la galeria Max Estrella de Madrid, dirigida per Alberto de Juan  –un activista hiperactiu–; de Víctor García de Gomar, director artístic de l’entitat i amb un grau de sensibilitat per les arts visuals que és d’envejar, i, evidentment, dels diferents patrocinadors que ho van fer possible: la Fundació “la Caixa”, DKV, Airpharm, Fundació Lluís Coromina i CuatreCasas. I és que el Liceu, com diu Víctor Garcia: “En el seu camí per presentar un autèntic diàleg entre l’espai i els artistes visuals, se situa com a mediador: un prescriptor de felicitat, de reflexió i a vegades de subtils metàfores que ens tornen un somriure.” Somriure, que tanta falta ens torna a fer i ens farà.

Ricard Planas Camps

Crític d’art

Aquest article va ser publicat a la revista Bonart. Més informació www.bonart.cat.