El cas Jaume Plensa, la internacionalització i el galerisme

“Nulla aesthetica sine ethica”, això va proclamar el professor José María Valverde fa molts anys abans de plegar de les seves funcions a la Universitat de Barcelona per pressions polítiques. Avui dia també sabem què vol dir això! Ja sabem que sense ètica, o almenys amb una ètica molt feble, també s’han fet rellevants obres en la història de l’art, però treballar sota aquest vector sempre serveix per a la transformació de les nostres societats ecodependents i interdependents. Jaume Plensa, en la seva darrera exposició al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), d’una manera o una altra, ho deixa explicitat, com també ho fa palès en la present entrevista que li dediquem a la revista i on hi ha comentaris estoics però agres. El que queda clar és que, després de 23 anys sense una gran exposició a la seva ciutat –la darrera fou espectacular a la Fundació Miró–, el director del Macba, Ferran Barenblit, ha estat prou intel·ligent i atrevit per fer la reintroducció d’aquest autor a Catalunya. L’artista amb més projecció internacional que existeix a casa nostra, que està representat a Barcelona amb tres escultures i d’altres arreu del país, com ara la Capsa de llum de Girona, tinc la percepció empírica que tendim sovint a semiamagar-lo. Tot i els esforços de galeries com ara Senda o fundacions com per exemple Vila Casas o Lluís Coromina, entre d’altres.

Si parlem concretament de l’exposició al museu que ha de ser referència pel que fa a l’art contemporani a Catalunya, haig de dir, amb tota la tristesa del món, que és una proposta si bé interessant un punt decebedora. En primer lloc, perquè, si es vol fer una retrospectiva intimista i amb les obres que han produït un trencament, per una banda hi ha alguna absència destacada per falta d’espai, i la intimitat que es vol assolir queda massa saturada d’obres que no deixen respirar l’esperit reflexiu de l’artista català. A banda d’això, s’hi troba a faltar una mica d’informació col·lateral i la quasi nul·la presència dels llibres i de l’obra gràfica i sobre paper deixa tothom sorprès. Una llàstima d’oportunitat semiperduda. Malgrat tot, veure un Macba que trenca el silenci amb una presència elevada de visitants, sempre és reconfortant, malgrat que visitants i funció social no siguin sempre el mateix. Però per algun lloc es comença.

Així mateix, i si fem un salt de continent, la possibilitat de visitar Miami em va portar a veure una escultura imponent de Jaume Plensa davant del Pérez Museum. Pel que fa a l’interior em vaig remirar una exposició de Christo. També vaig visitar totes les galeries catalanes que participen des de fa temps en les diferents fires que es duen a terme a l’entorn d’Art Basel Miami. RocioSantaCruz, ADN i Anna Mas, a la Fira Untitled; Bombon Project, a Nada; 3 Punts i N2, a Context; Miquel Alzueta, a Art Miami; Palma Dotze, a Pinta, i Polígrafa, a Art Basel. Un vitalisme del sector galerístic que sap que ha de canviar de model i que fa temps que es mou per mig món, que ens va precipitar a visitar més de deu fires a la ciutat del glamur opulent en menys de cinc dies.

I si parlem del sector, també hem de parlar d’un llibre editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i que he tingut el goig de poder dirigir amb la complicitat de molta gent, entre d’altres de Xavier Díaz, director fins fa poc de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), i de Marta Gustà, directora de l’àrea d’art, i sobretot del Gremi de Galeristes d’Art de Catalunya i Art Barcelona. Un llibre coral que només és una peça per donar a conèixer la complexitat del món galerístic, que, com les llibreries o les editorials, són aquells fars que il·luminen la creativitat donant la possibilitat de l’apropament de la gent a l’art, físicament o virtualment. Un treball, el de les galeries, que és sovint de tradició familiar, que no sap d’hores de feina i que parteix d’un espai en blanc on s’acaba d’escriure un relat que sempre és efímer. Però la galeria no només és un espai físic enclavat en un lloc, sinó que té un sentit nòmada, com la fira Art Miami i els seus representants ens ensenyen. Ara ja toca la fira Arco de Madrid, que presenta molts canvis, com ara el relleu en la seva direcció i la malaurada absència d’algunes galeries catalanes de primer ordre.

Aquesta escrit va sortir publicat a la revista bonart 185.

A la imatge, escultures de Jaume Plensa. Exposició MACBA.

Més informació www.bonart.cat