Decapitant i renaixent, el fràgil absolut cultural

Exposició de Roc Parés al Bòlit, un autor d’esperit anarcorenaixentista sempre
estimulant. Veig l’artista en un estereoscopi de Holmes del 1861 i també
mitjançant unes ulleres de 3D. Apareix despullat en una gravació mentre
manipula un dron –l’escena m’ha evocat inexorablement Kubrick–. I mentre
succeeix tot això, en surto decapitat sense saber-ho. Els ulls m’han enganyat
com l’autor volia, perquè no he sentit dolor per la destral executora –exposada
com un esòfag envoltat de vocables– i el més important, encara respiro. L’exposició,
titulada BHDD –la paraula anglesa beheaded sense les
vocals–, podria ser tranquil·lament una metàfora rutilant sobre la cultura i
les arts en els temps en els quals vivim. Una destral que necessitarà ben segur
la nova consellera de Cultura, Àngels Ponsa, a qui desitjo el millor, malgrat
que sembla que tindrà poc temps i que el sector ja està marejat amb tants
canvis de consellers. La nova màxima representant catalana podrà decapitar el
seu govern i, si cal, el ministre de Cultura si no fan cas d’una vegada de la
importància estructural i vital de les arts en la vida quotidiana i en
l’imaginari global de la nostra història. I és que la proposta orwel·liana de
Parés fa reflexionar. Per exemple, hi ha hagut una bona relació entre el cos i
el cap –la part sobrevalorada del cos–. Vistes les decapitacions durant la
història de la humanitat i totes les escultures hel·lèniques i romanes que ens
han arribat en aquest estat, em penso que no gaires. Totes dues han caminat per
separat com zombis durant massa temps. Però el segle XXI no ha parat de
pregonar amb arguments i vehemència que són una unitat i que la dicotomia
platònica ha esdevingut en bona mesura durant mil·lennis una ficció –com el
concepte del bé i del mal, que Nietzsche va qüestionar millor que ningú a La geneologia
de la moral–. Raó i emoció, una mateixa cosa que està representada
constantment arreu de la geografia humana, del cos fet cap al cap fet cos. I el
cos/cap genera paisatges culturals que configuren la nostra visió i que
condicionen les nostres accions. L’Observatori del Paisatge de Catalunya, que
durant 15 anys de manera exemplar ha treballat per visibilitzar aquests
paisatges, ens ha anat descobrint amb llibres com ara Paisatge i
salut aquestes relacions i dependències. En aquesta línia,
l’artista Rosalía Banet em recomanà un assaig brillant que, intitulat The
Psychobiotic Revolution-Mood, Food, and the New Science of the Gut-Brain
Connection, posa encara més llum a aquesta unicitat que
maquiavèl·licament hem diferenciat per inquisicions morals i/o per la
preponderància de l’academicisme de la ciència. Així doncs, parlar del cor que
pensa o del cos immaterial –malgrat sigui un oxímoron– cada cop esdevé més
normal. Com reflexionar sobre com les decapitacions mentals ens fan renéixer.
Bonart som fruit de decapitacions constants per intentar repensar-nos. Durant
vint anys ho hem fet, el 2021 servirà per fer germinar la nova òptica de la
Biennal d’Art Contemporani Català, que durant 40 anys ha encapçalat
l’hiperactiu galerista Josep Canals. La nova línia abraçarà, com sempre, l’art
emergent, però es vincularà amb la tecnologia i amb col·lectius vulnerables i
amb una societat post-Covid que s’ha de repensar profundament, sabent que
l’emergència climàtica és una prioritat i que el desgel d’Àfrica cap a Europa
no pot tenir una mar de la mort i de la vergonya com a referent. A la imatge, Carles
Llonch. Figura amb Backgrounds 2017. Obra finalista de la darrera edició de la
Biennal d’Art Contemporani Català.

Ricard Planas Camps

Crític d’art

Aquest article va ser publicat per la revista Bonart. Més informació www.bonart.cat