ricard planas camps

clarobscurs d’un grafiter de dos infinits

Dos infinits verticals (88). L’emblema artístic ha finat. Tàpies ha fet metamorfosi en la seva obra, esdevé creu. Ho duia escrit a la firma. Gris i ateu, negre i tela, monàrquic i roig, vermell i liberal, catòlic i simbòlic, gest i concepte, franquista i submissió, republicà i matèric. Aquest grafiter que ha sedimentat l’imaginari de la guerra i la postguerra civil encara ens interroga. No ho ha fet tot sol. Ningú fa res tot sol! Tothom és fill del seu context, de les seves adversitats i els seus privilegis. La seva generació plena de noms magnífics s’autoreferencia constantment. Massa i tot, però és un pecat de generació torturada perdonable.

Gènesi. Va fer rodar uns daus surrealitzants que, als estius des del Port de la Selva, amb J.V. Foix, sempre sortien amb el número set. De seguida, però, es va veure seduït per les runes, per la quotidianitat convertida en ruïnes i aquestes, alhora, elevades a la categoria d’art. El subtil quotidià. Art pobre en temps de crisi. Art ric en temps de bonança. Tot acaba corromput, fins i tot sense voler-ho. Res no és mesquí, o potser tot?

Antiplor. Un bon nombre d’autors de casa nostra no han plorat la mort d’aquest homenot fet a si mateix, a còpia de negar sovint els altres. Però, com en Caravaggio, hem de tenir cura amb els clarobscurs. Hem de mirar que ens deixin veure l’artefacte d’art engendrat, sense prejudicis ni morals ni ètics. Tot i això, l’artista català i Caravaggio disten bastant en actitud humana però no en receptivitat. Però és que la manca de distància en el temps, en el cas de Tàpies, ens fa impossible no constatar-ho. Tot i que la història d’una vida per al contínuum de l’art és només una anècdota. El temps només vol el què, i no el com. Malgrat que el maridatge tapià de la socialització de l’art versus la mistificació és sempre difícil i complex de digerir. No es pot ser heroi i antiheroi alhora, malgrat que des de sempre s’hagi pogut ser tot, quan i com s’hagi convingut. Mentrestant, la construcció de símbols és el nostre ADN existencial. I les cultures se sadollen d’això.

Retrospectiu. El primer Tàpies que em va caure a les mans fou Joan Brossa, poesia rasa. La portada del llibre antològic d’Ariel fou un estigma. El blanc virginal era embrutat per quatre dits que ploraven sang. Per sota l’esquelet d’una quartilla, com resta arqueològica, veia com una ics gegant l’empapava de memòria. El darrer Tàpies que he vist en una paret és Catalunya = Llibertat. 4 barres = Catalunya. Grafit de tipografia. Aquesta obra respira món editorial per tot arreu, perquè es féu a base de tintes i de paraules i, evidentment, de paraules esdevingudes imatge, icona, temps i espai. L’obra gràfica, l’edició de llibres, quadres tapians que són llibres d’una sola plana… Teles com parets que criden eslògans sovint amb un llenguatge críptic, altres voltes explícit. Una biblioteca d’imatges fetes crit i tipografia. Versemblança i contradicció. Luxe fet de matèria pobre. Una vida, un Art i mil contradiccions. L’Art, aquella còpia alguns cops millorada de la vida, en la qual alguns volem projectar-nos.

Muralista. Tàpies, el graffitter-muralista de la burgesia inaccesible, de les parets dels museus on tothom pot accedir, de la màgia de les tensions i d’un gest meditat, pensat, sospesat, elaborat i enrauxat ensems… d’una escultura feta signe. Ell ja és patrimoni. I els seus interrogants, alguns cops, ja s’ensumen pretèrits i, altres cops, una alenada d’aire fresc. Un graffiter. És el que vaig pensar la primera vegada que el vaig intuir. Un graffiter. És el mateix que em continua succeint quan el remiro ara.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart març 2012.

Més informació www.bonart.cat

Veure tots els articles


iglesiesassociats