CCCB. peça nuclear de la “via catalana”

Quan parlem en aquest monogràfic de les estratègies de país –el mes passat vam reflexionar sobre les fàbriques de creació a Catalunya–, posem de referència el Macba, el Caixafòrum, el MNAC i la Fundació Tàpies per l’esforç incipient d’aquestes institucions de referència, que, des del pragmatisme, comencen a teixir una política cultural catalana unitària i optimitzada.
Una manera de fer que s’ha visualitzat a través de dues exposicions temporals, una sobre Tàpies i l’altra sobre les col·leccions del Macba i “la Caixa”, que s’han integrat. La col·laboració entre institucions culturals no és nova i ve de lluny, però potser mai no s’havia exhibit i volgut exhibir de manera tan directa. Bàsicament, gràcies als esforços dels gestors d’aquests espais més que no pas a les directrius de les polítiques culturals del país. Cal dir-ho: la crisi aguditza… força l’enginy i les aliances!
Així doncs, aquesta Via Catalana Cultural, que esperem que tingui tan bona repercussió i acollida com ha tingut la seva germana de caràcter social, té una altra peça nuclear: el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). D’altres podrien dir que la Fundació Vila Casas o la Fundació Arranz-Bravo, perquè potencien les noves centralitats; el nou Museu del Disseny, perquè és un hub d’integració conceptual; el Museu Picasso, perquè aporta un nom estel·lar al mapa, o la Fundació Miró, pel seu compromís amb la internacionalització, esdevenen també elements cabdals de la Via Catalana. I la veritat és que no ho podem negar. Però poso especial èmfasi en el CCCB –una institució aixoplugada sota el paraigües de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona– perquè el seu potent discurs de gènesi gira de manera temàtica sobre el concepte de ciutat, que vol dir en les persones i els seus comportaments, en la biociutat hereva de la biopolítica.
Actualment, quan parlem de ciutat/s, parlem d’una infinitat de temes, com ja s’ha anat posant de manifest al CCCB des de fa anys i que continua produint coneixement a tota vela; ara, però, sota una direcció més subtil (Sintes) i menys emfàtica (Ramoneda). Immersos en aquest moment tan convuls, potser tocaria parlar de manera decidida de la Catalunya Ciutat, en clau del segle XXI. Passar de les ciutats difuses i invisibles, de les no-ciutats postbombolla, hipercapitalistes… a les ciutats creatives, intel·ligents del present. Del quilòmetre zero, l’energia neta i el baix consum, al reaprofitament/reparació en comptes del continu reciclatge. Així doncs, una institució com aquesta, immersa en reformulacions, començant pel nou logotip, esdevé clau per vertebrar aquesta mentalitat. I fer-ho dins una Via Catalana que aglutina esforços, que cerca complicitats europees i que vol vestir les moltes estructures d’estat que tenim amb lleis de mecenatge, rebaixes de l’IVA cultural i reformular les administracions de gestió caduca. I sense anar contra ningú!
I potser el somni d’un estat propi –o un estat propi– pot precipitar aquestes transformacions, que un marc legal de Constitució Espanyola intocable no permet. I, evidentment, tot això mercès a la voluntat d’un poble lliure i sobirà que vol decidir el que vol fer. I és que el nostre món, ben segur des de fa temps, ja és el món.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart octubre – novembre 2013.

Més informació www.bonart.cat.