Carles Fonterè: temps i memòria
“Per fer vida de pobre s’ha de ser ric”, aquesta va ser una de les primeres frases que em va etzibar en Carles Fontserè. Tot just portàvem unes quantes preguntes de l’entrevista que li havia anat a fer per bonart a casa seva a Porqueres, acompanyat del fotoperiodista Joan Comalat, qui em va facilitar l’encontre. Abans d’arribar al taller-estudi de Can Montguix, el santo sactorum dels Fontserè (la Terry i en Carles), arribes a una plaça que et permet anar a l’habitatge (Can Tista) o al taller. Ambdós espais són magnífics, rústic i integrats en la natura, i no saps cap on tirar; sempre és interessant tenir un bon guia. Per reconstruir-los, als Fontserè els va costar esforç, hores i més d’un badall, abans que un vitalici de la Generalitat de Catalunya, el primer després del retorn de la democràcia, arribés a bon port. Per això m’havia dit que per viure mig aïllat en el camp i intentar fer totes aquelles reformes calia tenir la butxaca en part plena a o passar-les magres, com va ser durant una bona colla d’anys.
El taller era i és un petit museu que et donava a conèixer un univers polièdric on la pintura, el cartellisme, la fotografia, l’escriptura, la documentació… tot i tenia cabuda. Entre les coses que em varen sobtar, unes escultures d’un amic seu, l’escultor Josep de Creeft, que es va exiliar a Nova York i va acabar fent l’Alícia al país de les meravelles de Central Park, o les seves magnífiques i ben arxivades fotografies en blanc i negre d’arreu del món. Encara recordo quedar-me a dormir durant diverses nits en els sofàs de l’estudi-taller per enllestir la primera exposició que se li dedicava després de la seva mort. La Terry em va donar sempre llibertat total i li agrairé sempre. La mostra es deia “Carles Fontserè: Photocitizen” i contenia fotografies i vídeos de tot el seu bagatge planetari i es va inaugurar a la Fundació Lluís Coromina de Banyoles per llavors itinerar per Catalunya. Un altre de les coses que es posava en relleu era l’escrupolós ordre i el concepte de reaprofitament de tots els estris i mobiliari. Els llibres amb dedicatòries i la biblioteca també feien goig, i encara ho fan. Un espai on es podia resseguir l’ideari dels records i de la memòria de l’autor. I tal com em va dir abans de concloure l’entrevista, trobades que es repetirien sovint per la complicitat que ens vam tenir: “Abans que tu et moris -si ho fas gran-, el teu món ja s’ha mort”. Una lliçó de vida que em va servir per connectar-me més que mai amb l’ara i l’aquí.
Ricard Planas Camps
editor de bonart i curador del centenari Fontserè
