absències de “ben copsar”

Sol i quasi de dol vaig descobrir a l’escola la poesia de J.V.Foix. La vaig redescobrir a través de la veu i la paraula amiga de Modest Cuixart –fundador de Dau al Set– en tertúlies a Palafrugell, on continua l’activitat de la seva fundació. En Foix va ser membre de Dau, grup d’avantguarda de finals dels 40 del segle passat, sense ser-ne. Sigué l’amic entranyable, entre altres, de les aventures marines al Port de la Selva, tal com reflectí en diverses obres un altre il·lustre de la colla, Joan Ponç, amb una associació també molt activa. Tota una tropa cultural que ara el Museu Nacional d’Art de Catalunya –MNAC– està potenciant i on Tàpies, Brossa, Tharrats, Puig i, sovint, Cirlot, com a satèl·lit, esdevenen claus per entendre un temps i un país.

I així, després de descobrir-la i redescobrir-la, vaig acabar de gaudir de la poesia de l’autor a través de KTRU, un llibre deliciós del poeta barceloní que va conèixer perquè era el nom d’una gestora cultural ara ja extingida creada pel traficant d’idees Vicenç Altaió. Fa uns mesos, ja per rematar-ho tot, m’arribà a les mans, després de la marabunda del Sant Jordi –festa màgica i universal– i de la fira Artslibris, el llibre Amb mots de ben copsar, un volum acurat d’entrevistes al poeta editat per la Fundació J.V. Foix. Potser hauria estat bé relacionar art i gastronomia amb la poesia d’aquest creador –per allò de la pastisseria de Sarrià que regentava–, però fer visualitzar sobretot el Pèl i ploma ja és més que suficient. I és que el poeta fou aquell del m’exalta el nou i m’enamora el vell, i la seva relació amb l’art esdevingué prolífica i vital. Va ser el primer que presentà una exposició de Dalí i Miró a Barcelona. Els abanderà i no errà gens la mirada vers una modernitat que trencava motlles sense renunciar a l’ultralocal. Passar pàgines del llibre que entrevista un vellet de noranta anys és entendre l’herència del noucentisme i com traspassar-la sense planys. Ell regava les flors i no les males herbes i, potser, hauria de ser el nostre leitmotiv de present. Com sembla que ho comença a tornar a fer el Departament de Cultura amb unes taules sectorials per gestionar un full de ruta consensuat amb el sector. La intenció és bona; el moment, a final de mandat potser no és el més escaient, però s’ha de començar a posar fil a l’agulla. I el temps fuig ràpid com expressa sovint la poesia que Salvador Oliva ha cedit perquè una jove creativa, Júlia Batlles, la transformi en acció al carrer i acabi convertida en una exposició a la Fundació Lluís Coromina de Banyoles.

I parlant de tempus fugit, d’absències i d’associacions atzaroses, una altra petita joia trobada, gairebé per casualitat, fou el llibre d’Antoni Marí Llibre d’absències. La portada em va impactar, malgrat que el disseny de l’edició. I la sorpresa fou veure que l’obra que m’havia seduït era de Lúa Coderch –que vaig descobrir fa anys– i que es titulava Estratègies per desaparèixer. Potser un enunciat que molts hauríem posat en pràctica algun cop, però és l’autora la que ho aconsegueix materialitzar amb una instal·lació. L’obra esdevé, a més, el desencadenant de la novel·la de Marí. Un estat d’absència que vaig capir per primer cop amb la mort d’un ésser proper i, artísticament, a través d’una acció de Varcárcel Medina, dins un cicle de la crític d’art Marta Pol, que em va interrogar i que encara m’interroga. Papers que la gent recollia d’un palet i s’enduia deixant una absència. Paper,s temps, memòria, oblit, fixació. Art i mot –com el festival que ha manllevat encertadament aquesta paraula–. Escriptura i vida.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart maig – juny – juliol 2015.

A la imatge, fragment de Singularity d’Albert Serra.

Més informació www.bonart.cat.