a crear!!! la fàbrica com a paradigma

Em penso que cap obrer del segle XVIII, de la primera revolució industrial, hauria pensat mai que el seu lloc ideal per anar a inspirar-se i crear valor afegit hagués estat dins d’una fàbrica. En alguns casos, tampoc crec que els treballadors de les multinacionals que encara poblen les nostres terres –les coses han canviat molt i molt– ho pensin. Potser alguns headquarter, com ara els d’Apple, Pixar o Google, són exemples que les coses han evolucionat bastant radicalment. Saben que generar un clímax especial proporciona un millor desenvolupament de les idees. Fins i tot que la llum o una ubicació espacial determinada poden proporcionar un millor benestar, que vol dir més i millor  productivitat, i també trobades entre el personal que aportin oportunitats o paràmetres diferenciadors.
La veritat és que la cultura del coneixement de part del segle XX i XXI està valorant, des de fa dècades, que continent i contingut poden anar en la mateixa línia; també hi ha qui ja nega l’espai físic. I també és veritat que el lloc on es produeix físicament alguns dels ginys més sofisticats o la roba més generalitzada, encara s’emmiralli més en el segle XVIII que en el segle actual. La deslocalització i les seves perversions… tot i que comença a imperar la relocalització, perquè no només el preu és la mare de tots els déus!
En el món de la cultura i de les arts, com aquest monogràfic vol suggerir, els artistes, els gestors culturals… a través, principalment, de les administracions, reconquereixen antigues fàbriques per visualitzar-les, per un costat i, per l’altre, trobar un espai decent per exercir la creació, ja que enmig d’urbs superpoblades el metre quadrat per a l’art és impagable, potser gràcies a això arriba la neoruralització o, dit d’una altra manera, la fuga de matèria grisa, de talent, fora de les grans ciutats. Per aturar aquest èxode, reaprofitar com a paradigma. Reaprofitar espais singulars a les ciutats, on l’art i tot el que l’envolta són sovint el màxim exponent d’un concepte: regeneració en el sentit més ampli. En aquest camí es configura un mapa prou dens i geogràficament repartit a Catalunya, que la crisi refrena, i on Barcelona esdevé la referència però no l’única de casos singulars. Un dels més recents i que visc en primera persona és el cas del que impulsa des de la iniciativa privada l’empresari i filàntrop Lluís Coromina. El Puntal –laboratori de les arts– de Banyoles va començar acollint el cineasta Albert Serra –Andergraun Films– i ara té dins els seus espais dues sales d’exposicions (una amb obra en permanència del dissenyador Rafael Marquina, del fotògraf i cartellista Carles Fontserè i del pintor i escultor Lluís Vilà), la companyia Cor de Teatre i la Fundació Estany, amb taller d’art especial, entre d’altres. També s’hi fan tallers d’estiu amb alumnes de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, departament d’escultura. Una fàbrica de somnis i creacions que, des del món privat, una rara avis, ajuda humilment a reconfigurar l’imaginari de les fàbriques del país, que són de creació, bàsicament, per les persones creatives que allí s’arreceren.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart agost – setembre 2013.

A la imatge, edifici d’El Puntal de la Fundació Lluís Coromina de Banyoles.

Més informació www.bonart.cat.