ricard planas camps

2012: utopia o atopia

“La recerca del lloc que no existeix” podria ser una definició d’utopia. En el món de la cultura, almenys personalment, és el que cerco, sovint amb dosis de realisme aclaparadores que el dia a dia imposa. Però és una aspiració vàlida, com la que el Che Guevara féu amb la seva revolució, quan els impossibles esdevenen possibles. Moviments com el del 15-M i les mobilitzacions a través de les xarxes socials axí ho propicien i ho demostren. Malgrat tot, som més a prop del terme mèdic atopia que de res més. Estem amarats, en bona part, de la incomoditat davant de la ciutat contemporània existent, una ciutat occidental i oriental que està sobrepassada, saturada; que ens escup. La ciutat, el paradigma de la nova realitat mundial dels segles XX i XXI, el lloc cap on tots anem a parar, no ens suporta, ni nosaltres a ella –les cues dels caps de setmana de les autopistes en són un bon paradigma–. Mentrestant, les noves tecnologies prometen ser l’arcàdia perquè les noves centralitats –ciutats més petites, més humanes–, abans dites perifèries, tornin a captar la massa gris, la capacitat creativa dels seus individus i d’altres que fugen de les grans urbs, ja que la creativitat necessita uns condicionaments, una certa pau, repòs i anàlisi, un clima; malgrat que estigui contradient bona part dels grans sociòlegs, que, com els grans economistes, també erren el tret. Això no vol dir aïllament. Per tant, ens hem de moure sense perdre qualitat de vida i arrels, com ho fem amb una revista que des de Girona treballa bàsicament pels països de parla catalana –gràcies a les traduccions en castellà també per a un ventall més ampli– i, a partir d’aquest mes, amb un diari digital a la xarxa que ens apropa a la resta del món amb més facilitat i agilitat.

I al gener sembla que toqui fer una mica de recopilació del passat per plantejar el present i el futur. El resum del 2011 no ha estat que diguem gaire optimista: retallades a dojo, el Consell de les Arts i la Cultura (Conca) tanca pràcticament, l’Associació d’Artistes Visuals entra en una crisi interna imparable, l’Associació de Premsa Periòdica en Català i l’Associació d’Editors de Revistes Culturals d’Espanya queden gairebé desmantellades. Equipaments com ara el projecte del Bòlit, del Canòdrom, del Museu Morera… i de molts centres d’art estan in the air. Dos models capdavanters, brillants i rendibles socialment i culturalment de Barcelona –i per extensió de Catalunya–, com són el model Santa Mònica i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, resten fins a cert punt desballastats o assetjats. Les fires d’art a Catalunya Loop i Swab, amb un peu a dins i un altre a fora. I, mentrestant, per l’horitzó es veu un 2012 en què els mercats esquizofrènics paralitzen la consciència i la inconsciència de les nostres societats. L’art és estímul però també pateix i grinyola. Som en un canvi de model del capitalisme, que vol dir en un canvi de model de vida, de funcionament, de racionalitat? Fins a cert punt em sembla bé, però no que paguin justos per pecadors, com es veu contínuament amb polítics, empresaris, banquers i tota mena d’altres corruptes.

Tot i això, també existeixen brots verds. Tot i l’acolloniment pel lloc de treball, ens hem sacsejat la pols i l’aburgesament, hem après a tornar a reqüestionar temes que semblaven tabús i estem revisitant els models culturals massa paternalistes, malgrat que la cultura i les arts sempre sobrevivim amb engrunes i generem el doble. Hem aturat l’aniquilació del territori, tal com es va aprofundir en la taula rodona organitzada a Banyoles i titulada Art, paisatge i intervenció, sota la codirecció de Martirià Figueras, Joan Nogué i Ricard Planas. Però sobretot ens resistim a desaparèixer perquè un país sense cultura no existeix. Va ser una màxima inapel·lable de l’artista i bon amic Eduard Arranz-Bravo.

Aquest article va ser publicat a la revista bonart gener 2012.

Més informació www.bonart.cat

Veure tots els articles


iglesiesassociats